Ingrid Noll presenta una novel·la entretinguda i ben aconseguida, molt diferent del tipus de lectures que faig últimament. No em va sorprendre que Ladylike em deixés bastant indiferent. Per això la vaig escollir, perquè la llengua utilitzada és molt més adequada al meu nivell que posem Sebald o Wolf. Serveix per a fer descansar el cap, però no hi aporta gaires coses noves.

La premissa és força interessant: és la història de dues amigues d’uns setanta anys que, l’una vídua i l’altra divorciada –el marit va marxar fa anys amb una de més jove–, decideixen compartir la casa de la primera per estalviar diners i fer-se companyia, en plan pis compartit. A partir d’aquí passen per un seguit d’aventures i peripècies, una mena de misteri light. Dic light perquè tot i que hi ha morts, mentides, robatoris…, tot es presenta d’una manera tan innocent que no es crea gaire tensió.

Un tema important en el text és la consideració de la gent d’edat avançada per la resta de la societat, especialment la seva invisibilitat: la gent veu una vella i no mira més enllà, i això les fa sentir rebutjades, però precisament per aquest rebuig de vegades s’aprofiten de les circumstàncies, com una mena de revenja contra un món que les considera obsoletes i que té un lloc difícil per a elles. Aquest és un tema que m’interessa, però no s’hi aprofundeix gaire: al cap i a la fi la part central és la trama d’intriga i l’entreteniment.

En resum, és un llibre reeixit en el seu gènere, i una bona autora a la qual em podria aficionar fàcilment, però, i sé que sono molt pedant, potser ja no tinc edat o ganes de dedicar-me a lectures tan supèrflues?