Us ha passat alguna vegada, de llegir un llibre i passar-vos tota l’estona pensant que ja l’havíeu llegit? A mi m’ha passat algunes vegades, però sempre amb llibres que efectivament ja havia llegit. El cas de Jane Eyre, de Charlotte Brontë, ha sigut especial: puc assegurar que aquesta ha estat la primera vegada que el llegia. Però s’adscriu de forma tan fidel a una fórmula, que és difícil de trobar-hi res a destacar.

Però parlem de la fórmula en si: la nena òrfena, maltractada per la gent que se n’hauria de cuidar, que no acaba de trobar el seu lloc al món, perquè ella sempre és superior a les seves circumstàncies, l’home misteriós amb passat turbulent i una mica bala perduda, la casa vella i amb presència misteriosa… Ah sí, el crim sempre seguit del càstig, l’altre pretendent que és tan bo i digne, però a qui ella no estima, i és clar, el final feliç, però sempre després d’una tragèdia (o dues). On més l’he llegit aquest llibre*?

Tot i seguir aquestes pautes, però, la novel·la podria haver destacat per la construcció dels personatges, la vivesa dels detalls, algun element original… Però realment, l’única cosa per la qual destaca, per a mi, és perquè malgrat tot això està prou ben escrit per a ser llegible, tenir un bon ritme i mantenir l’interès al llarg de més de 475 pàgines!

A partir d’aquí llegir amb cautela: parlaré de detalls de la trama i del final del llibre.

Jane i Rochester finalment reunits. Il·lustració de F. H. Townsend a l’edició que es troba al Projecte Gutenberg

La protagonista no és una persona gaire definida, estableix relacions força superficials amb la majoria de la gent amb qui es troba, a la majoria dels quals considera inferiors a ella – i no és d’estranyar, tots els personatges són ben plans-, se suposa que és molt feminista o avançada, però no ho és si en lloc de centrar-nos en un parell de frases ens fixem en les seves accions.

I és que la Jane és una inconformista: tenir una feina com a professora on és respectada o treballar d’institutriu d’una nena que el defecte o complicació més gran que té és “ser mediocre” i “no tenir talents”, o més tard portar ella sola una escola per a nens pobres d’una petita localitat anglesa, també força mediocres la majoria… No! Ella ha de ser una senyora! I per a aconseguir aquest destí haurà de superar dures proves! Com que el seu futur marit li menteixi, perquè, ai, és que ja estic casat però em van enganyar i la meva dona és boja i violenta i la tinc tancada a l’àtic, com a conseqüència t’enganyo jo a tu; o passar tres dies demanant caritat i dormint al ras fins que gent de la bona, que estudien alemany per diversió i es dediquen a l’altruisme, és a dir, no mediocres, l’acullen i ai! sorpresa, resulta que són família seva i que ¡ella és rica! Tan amable aquest oncle a qui no ha vist mai ni sabut mai de la vida que existia que li deixa tota la seva fortuna! I llavors arriba l’oferta de matrimoni sense amor: sacrilegi! Ha de córrer a anar a veure què ha sigut del seu estimat que oh no! Ha sigut castigat per la seva mala acció d’enganyar-la: ha perdut la casa, la fe en la vida i la vista! Però quina sort, també s’ha quedat vidu. La Jane corre a ajudar-lo i se sent tan útil i feliç al seu costat… I ell recupera parcialment la vista.

Com sempre, els bons són premiats i admirats i els dolents castigats i planyuts. Igual que la vida, eh?

* Reconec que probablement Jane Eyre sigui anterior a alguna de les altres novel·les que segueixen la fórmula i que jo havia llegit prèviament.