Avui m’han dit que com que sóc de Barcelona no puc contar una història en català… Així que us en quedareu amb les ganes.

Bromes a part, aquesta anècdota m’ha fet adonar-me un altre cop de com n’és de curiosa la manera com adquirim el llenguatge. Hi ha una mena de cicle etern que segueix el recorregut des de la ment del parlant a la norma lingüística, i d’aquesta altre cop al parlant, de manera que tot i que s’abstregui el llenguatge dels individus i col·lectius en una norma, la percepció d’aquesta llengua és sempre diferent per a tots els individus, en la forma com la perceben, els matisos que senten quan l’escolten, etc.

De manera que si n’hi ha que quan dic “contar” senten un castellanisme, jo la utilitzo amb una voluntat de desautomatització del llenguatge, perquè em sembla que té uns matisos més rics que l’habitual “explicar”.