Un dels meus professors de francès va dir un dia, parlant dels germans Goncourt, que com a escriptors no valien gran cosa, però que en canvi havien instituït un dels premis més prestigiosos de les lletres franceses. Sobre els Goncourt com a escriptors no en puc dir res, perquè a aquest prestatge encara no hi he arribat; sobre els premis, no dubto que són prestigiosos: pel que he pogut veure, són com un Nobel de la francofonia.

I finalment Michel Houellebecq, autor escandalós i bescantat, el va guanyar amb un llibre, La Carte et le territoire, que sense ser més políticament correcte que els seus anteriors, no es rabeja com altres vegades en la pornografia i a més a més fa un relat bastant estructurat, en què la tesi potser és la naturalesa inexplicable de l’acte creatiu, l’aïllament dels individus a la societat postindustrial i la impossibilitat d’autèntica comunicació entre els éssers humans, que són els temes de sempre de l’autor.

Ara bé, el que és important és el farciment que hi posa, les llargues reflexions i els discursos que fan un repàs de l’auge i la decadència de l’industrialisme, la fi de les utopies i el començament d’una nova era, que torna a les essències amb coneixement de causa i de mitjans. En aquest recorregut Houellebecq rescata autors que considera injustament oblidats –Alexis de Tocqueville, William Morris– i critica sense contemplacions gent com Picasso, Mies van der Rohe i especialment Le Corbusier.

Com és habitual en aquest escriptor, les relacions humanes són més aviat pobres, o més ben dit deficients, amb alguns casos aïllats que se salven i la desesperança com a únic nord. Tot i això, m’ha semblat notar un lleuger canvi en la mirada de la persona que s’amaga rere el posat d’agent provocador, un canvi que li permet veure algunes flors que creixen enmig del marasme i també expressar rebuig davant certs excessos.

També com de costum, la multitud de referències que no sé identificar –el gruix metaliterari, que diríem–, tant respecte al món de l’art com al de la literatura, m’han impedit segurament entendre del tot el sentit del text. He vist que es critica Houellebecq per una mena de no estil, en diuen. A mi em sembla que adopta una postura escèptica i asèptica per riure’s d’ell mateix, en primer lloc –és un dels personatges d’aquesta novel·la–, i en certa manera de tot el que l’envolta.

En aquest llibre no hi ha menys exhibicionisme que altres vegades, però aquí hi he pogut veure un sentit, cosa que en altres llibres no m’havia passat. I hi ha una cosa que m’ha fet gràcia: un policia que es jubila li pregunta a un company més llegit que ell per qui ha de començar si vol posar-se a llegir novel·la negra, i la resposta és “Thierry Jonquet”. Els que seguiu aquests apunts ja sabeu com m’agrada el que escriu i com escriu aquest home.

(Vaja, rellegeixo això, que és un apunt que tenia en una llibreta, i veig que de l’argument del llibre no en parlo gens. Hi ha un home que no se n’acaba de sortir, hi ha un pare que perd facultats, hi ha una ciutat més aviat agressiva, un escriptor alcoholitzat…)