Quantes vegades ens fixem en algú perquè ens recorda algú altre que vam estimar en un moment anterior? Algú té els cabells de tal manera, el gest, la mirada ens sonen, se’ns fan propers, i no sabem per què però ens agrada, i al final potser ens adonem que desperta en nosaltres un eco, el de la persona que vam ser. Potser de la mateixa manera hi ha gent que ens desagrada sense que hi hagi cap motiu concret, objectivable. Però la realitat és tossuda, diuen, i acaba posant les coses a lloc. O no: i vivim sempre lligats a persones amb qui no tenim gaire a veure perquè ens recorden persones amb qui ja no tenim res a veure. Seguint per aquí, suposo que també pot passar que, quan mantenim una relació a través dels anys, certa persona que considerem tan amiga però amb qui no hi ha manera de coincidir en res és només el reflex d’ella mateixa, d’aquella que era quan la vam conèixer, quan encara estava tot per fer.