Una malaltia que tenim com a catalans és la de les patums; a tot arreu en tenen, esclar, però el nostre país és petit i queixós i les nostres patums de vegades no aixequen un pam de terra…

Havia llegit algun llibre del Ferran Torrent, mig policíac mig sobre la València social, que m’havia semblat prou bé, sense pretensions, realista; potser amb alguna reflexió sobrera, però en general correcte. No fa gaire vaig veure que es queixava que era tan difícil per als autors catalans viure de l’escriptura i vaig comprar Bulevard dels francesos, que algunes crítiques deixaven prou bé i que se situa a València als anys seixanta, amb el centre en les activitats antifranquistes. No sé què ha intentat, el Torrent; si no pot viure de la literatura, potser que es busqui alguna feina i que no escrigui per sobre de les seves possibilitats, és el que li suggeriria; de fet, que no torni a publicar fins que hagi aconseguit reconciliar-se amb el món –i per què em sembla que no em farà ni cas?

I és curiós perquè el mateix tipus de disquisicions enrevessadíssimes sobre la postguerra és el que m’he trobat en el llibre de l’Emili Teixidor Els convidats, també amb crítiques molt favorables i que vaig comprar alhora que el del Torrent, perquè em semblava que no n’havia llegit res. M’he quedat sense ganes de llegir-ne res més, la veritat; potser és que hi ha un corrent d’opinió –en els medis literaris, s’entén– que estableix que els llibres bons són els que van col·locant opinions de l’autor a dojo, discursos de pàgines senceres que no vénen a tomb de res; el Teixidor, a més, té la grandíssima barra de dir, després d’algun d’aquests discursos, que el tal que se suposa que estava pensant tot allò ben bé no ho pensava, tot allò, sinó que actuava com si tingués aquells pensaments, que són unes sensacions que ell, l’autor no només omniscient sinó tan present que es fa carregós, ens tradueix a nosaltres, pobres lectors, perquè ens situem en els difícils moments que ell retrata, que són els dos primers anys després de la guerra, i perquè puguem entendre entre altres coses la difícil disjuntiva que es plantejava als que volien prosperar o simplement sobreviure.

Encara que entenc fins a un cert punt l’interès social i antropològic que poden tenir els relats sobre aquesta part del passat que es va haver d’explicar en les novel·les sense fer-hi referència, com que he tingut la sort, també darrerament, de llegir el llibre de la Maria Barbal Mel i metzines, sé que les coses es poden dir d’altres maneres, sense tractar el lector d’idiota insensible i sobretot sense carregar-lo de raonaments innecessaris. Esclar que la Maria Barbal no m’ha fallat mai d’ençà que la vaig descobrir, i tampoc no he sentit mai que es queixi de si pot o no pot viure de la literatura…

En català, com en totes les llengües, si ets bo vens i si no ets bo et floreixes; i, com en totes les llengües, n’hi ha que es pensen que són millors del que són en realitat i que el mercat els maltracta. Que n’hi ha casos és veritat, i en català la cosa es complica perquè, com ja sabem, s’ha de defensar la llengua i per tant un que hi escriu mitjanament bé ja és un bon escriptor, i no. S’ha de poder dir que hi ha llibres dolents d’autors que tenen una certa anomenada.