El quadern daurat

He de dir que vaig disfrutat força llegint The Golden Notebook, de Doris Lessing.
Però ara, aquí al davant del full en blanc, no sabria explicar-ne el perquè.
Potser, penso, és una qüestió de la humanitat del personatge d’Anna, la forma com es crea una persona real, tangible, i, d’alguna manera, amb uns processos mentals amb els que en certa manera em puc identificar.
M’agrada la forma “caòtica” de la narració, el fet que no hi hagi una línia clara, un conflicte concret, sino molts, a la vegada relacionats, però que demostren que per a tenir interès, uns personatges, una història, no calen esdeveniments extraordinaris…
Dels temes que tracta, he vist que sovint se’n destaca el feminisme… Jo, la veritat, no l’hi veig, però probablement és perquè ho miro des d’una perspectiva molt llunyana, des d’un altre estat de les coses i també des d’un altre lloc.
És feminista perquè la protagonista és una dona divorciada, amb una filla, independent econòmicament, que té relacions sentimentals amb diferents homes, amb ideologies i ocupacions pròpies…?
També, en pensar-hi, he trobat curiós com el comunisme, o més aviat el Partit Comunista, està molt present en el llibre, però d’alguna manera només es parla de la política, no hi ha explicacions de la ideologia. Es diu “vam discutir sobre el conflicte de X”, però no es concreta en què consistia la discussió, les posicions, el conflicte concret.
La narració, en certa manera, se centra en les relacions humanes entre els personatges, la seva part racional i irracional, les seves mancances…
[Haurem de treballar una mica el tema aquest de fer una crítica/recensió, perquè això és una mica caòtic … ]

2 pensaments quant a “El quadern daurat”

  1. Veig que per fi t’has animat a contribuir, molt bé; i tens raó, com a recensió aquesta és poc professional, però anirem practicant, oi? Primera lliçó: un text travat no porta tants punts i a part; esclar que això obliga a enllaçar les frases, cosa que pot comportar dificultats!

  2. Després de dir això m’he rellegit el teu text i veig que no està tan tallat com m’havia semblat. Per què m’ho havia semblat?
    D’altra banda, sí que potser al seu moment va ser sorprenent –això que en diuen trencador– que una dona expliqués un dia a dia normal, sense grans incidents. Hi ha aquell títol que ara no sé de qui és, Lo raro es vivir. Maco.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *