Vigència dels “clàssics”

El monstre de Frankenstein
“my heart yearned to be known and loved” il·lustració de zmh

Tant durant la lectura de Dracula com la de Frankenstein m’ha semblat que són llibres als quals se’ls nota el temps, en el sentit que no han envellit bé, així com Alice’s adventures in Wonderland i els Kinder- und Hausmärchen dels germans Grimm mantenen una gran força, per més que retraten èpoques diferents de la nostra. L’estil narratiu dels dos primers em sembla massa influït pel seu moment com per mantenir la vigència. Els llargs laments de Viktor Frankenstein han aconseguit commoure mai ningú? A mi tant de sentimentalisme, afectació i autoculpa no em toquen ni una cèl·lula.

Tanmateix, els temes que tracten sí que tenen un valor “universal”. En Dracula trobem la por al que és desconegut vestida de novel·la gòtica victoriana. Però és en Frankenstein on he trobat una sorpresa: la por a la ciència i el que passa amb els seus productes un cop surten del laboratori. L’intent de l’ésser humà de dominar el món i la (inevitable?) pèrdua de control que el segueix. Un paral·lelisme evident amb qüestions tan actuals com els transgènics i la intel·ligència artificial, però també l’urbanisme i la hiperreglamentació de les nostres societats.

 

 

2 pensaments quant a “Vigència dels “clàssics””

  1. Ui, m’agrada molt això del comentari il·lustrat! Aquest qui és? El senyor Frankenstein o la seva obra?
    També m’agrada molt que opinis amb una certa contundència; no estem per sentimentalismes barats, aquí!
    La por que provocaven les màquines va donar molt de si, d’altra banda…

    1. La gràcia és adonar-se com aquests temes es repeteixen fins al dia d’avui, i no només en la ficció…
      Els sentimentalismes, si estan ben fets, és una altra cosa, però aquestes coses falses i exagerades, buf!
      I tu, no t’animes amb les il·lustracions? :P

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *