Finalment vaig trobar el moment per a un altre llibre molt present en la nostra cultura i que encara no havia llegit, Alícia al país de les meravelles, i la seva continuació, A través de l’espill. Recordo haver-ho intentat cap allà als set anys i no haver-hi reeixit, em pregunto per quin motiu i també em pregunto per què no hi vaig tornar. En el fons, he de reconèixer que els clàssics em fan mandra. Suposo que hauria de ser una lectora molt més subtil per apreciar-los: sé que estaria bé llegir-los, i sovint quan ho faig tinc sorpreses agradables, però si ja he vist la pel·li i ja sé el que passa…

Em vaig trobar amb un llibre -sé que dir això és un tòpic- per a totes les edats: tot i que Lewis Carroll el va escriure per als infants hi va posar prou subtilesa perquè sigui entretingut per a tothom: capes i capes de sentit que poden parlar a persones en moments vitals molt diferents.

I va ser especialment agradable llegir-ne la versió original, i des d’un punt de coneixement de la cultura a què es refereix que em permet entendre’n més coses del que hauria pogut als set anys; tot i que he de reconèixer que segurament en són més les que se m’escapen.

Incloc aquí altre cop el text que vaig escriure per a la classe de Fantasy and Science Fiction que estava fent i que em va portar a fer aquesta lectura:

La protagonista de les aventures d’Alícia al país de les meravelles entra en un món imaginari per escapar del tedi d’una tarda d’estiu. És un món de fantasia, ple de sorpreses, coses inesperades i entreteniment. Però si ens hi fixem una mica millor, ens adonarem que la realitat és sempre la referència bàsica d’aquesta fantasia. La història està farcida d’objectes i personatges quotidians: la institució de prendre el te, els jocs del croquet, les cartes i els escacs, els animals, de companyia i exòtics, les classes, la monarquia…

Què fa doncs que la història sigui fantàstica? No hi ha éssers imaginaris o universos inventats. Tanmateix, aquest món no s’ajusta al nostre sentit comú: els animals, les plantes i els objectes parlen i es comporten d’una manera semblant als humans. Fent això, Carroll ens trasllada a una altra dimensió que s’assembla molt a la nostra, però que es regeix per normes diferents. Això també es pot veure en com fan servir el llenguatge les criatures amb qui es troba l’Alícia: tot i que parlen anglès, no en segueixen les convencions, demanen aclariments quan dóna per descomptades coses que nosaltres entenem clarament i es prenen les coses en el sentit literal quan s’utilitza el figurat.

Tot plegat crea un món de fantasia molt lligat al context britànic i victorià en què va ser escrit. El país de les meravelles no és un món fantàstic autoreferencial, sinó que conserva sempre una profunda dependència amb el context del lector per adquirir sentit. Aquest és probablement un dels motius pels quals per a algú sense coneixement d’aquest context, com jo quan m’hi vaig acostar per primera vegada de petita, l’obra no resulti prou atractiva: quin és el sentit d’un món al revés si el lector no n’entén les referències i els jocs lingüístics s’han perdut en la traducció?

Aquesta obra, tot i ser fantàstica, guanya interès pels lligams amb la realitat i la forma com petits canvis fan que el món es converteixi en un altre.