La no-narració

Aquesta és la impressió més clara que m’ha deixat l’estil de Herta Müller després de llegir-ne Der Mensch ist ein grosser Fasan auf der Welt ( L’home es un gran faisà en el món, Bromera, 2009 – no en sé res de la traducció)
que descriu amb un estil molt particular – no sé si característic de la seva obra en general o d’aquesta en concret – l’espera i l’esforç d’una família hongaresa de parla alemanya per aconseguir el passaport per emigrar a Alemanya. Sembla ser que aquest escrit procedeix de l’època en que l’autora estava intentant fer això mateix.

H. MüllerLa seva prosa és d’alguna manera seca però molt descriptiva i poètica, amb imatges molt vives i una forma molt peculiar de representar l’acció. S’allunya de tota mena de sentimentalismes i és com una càmera fotogràfica que va recollint instants successius en el temps. Transmet una atmosfera, un estat d’ànim i la tensió acumulada que senten els personatges per les circumstàncies que estan vivint.

Us deixo amb una traducció improvisada de les primeres línies:

“Al voltant del Monument als caiguts hi ha roses. Són un matoll. Estan tan crescudes que ofeguen l’herba. Floreixen, blanques, rotlles petits com de paper. Cruixeixen. Clareja. Aviat és de dia.”

El món d’ahir

Aquestes memòries de Stefan Zweig més que de l’autor parlen d’una generació i descriuen els esdeveniments que van influir en la seva vida sense narrar-ne les peripècies ni aturar-se en les qüestions personals. És un home que mira amb nostàlgia el seu passat i es lamenta de tot el que ha anat contribuint a la desaparició d’un estat de les coses i d’unes esperances de joventut que mai va arribar a veure acomplertes.

Tot i que en alguns moments em va semblar una visió força ingènua i idealitzada – des de la seva posició pertanyent a una classe social privilegiada – de la societat de l’època anterior a la primera guerra mundial, en general em resulta un retrat fascinant de tota una època i uns esdeveniments que conec des de fa temps, però de lluny.

És curiós com el fet d’haver gaudit molt d’aquest llibre no m’ha fet despertar l’interès per les obres de ficció d’aquest escriptor: ni tan sols ell mateix no en parla gaire bé! Només n’he llegit Carta d’una desconeguda – un relat enginyós, però sense més-. Potser els hauré de descobrir en un altre moment de la meva vida o llegir el recentment ressenyat Embriaguesa de la metamorfosi. Potser també hi fa el fet de llegir-lo en alemany. Si el trobo potser provaré amb Die Schachnovelle, Novel·la d’escacs.

Interessant també la seva reflexió sobre la fama, i com si hi ha una cosa que canviaria és el no haver fet tota la seva carrera com a escriptor fent servir un pseudònim i evitant-se així tot l’interès despertat per la seva persona, de manera que el que el fes conegut haguessin estat tan sols les seves paraules.

En definitiva: una lectura molt interessant i recomanable per posar algunes peces noves al puzle del nostre coneixement sobre el passat cada cop menys recent d’Europa.

Els que han marxat

No ha sigut una lectura senzilla la de Die Ausgewanderten, de W. G. Sebald, però és un llibre amb el que m’he “barallat” de bon grat, perquè realment val la pena. Sebald té una forma de construir frases que de vegades m’han arribat a semblar laberíntiques alhora que directes i molt evocadores de les situacions i els personatges descrits. Continua la lectura de Els que han marxat

El quadern gris

És rar que mentre llegeixo un llibre vagi pensant en quan el rellegiré, però això és el que m’ha passat amb aquest dietari que Josep Pla va mantenir els anys 1918-19, durant els seus últims temps a la universitat com a estudiant de dret i els seus primers com a periodista, abans de marxar com a corresponsal a París.

Continua la lectura de El quadern gris

Die Taube

Està molt bé el retrat que Patrick Süskind fa en aquest llibret (El colom) d’un personatge que típicament consideraríem poc interessant, un vigilant de banc immers en una vida de rutina.
I no vull dir que el faci semblar un ésser fascinant, però en cap moment no perd l’interès del lector gràcies a una prosa impecable i un bon ritme narratiu.
Com sempre, em vénen ganes de llegir-ne més coses, d’aquest autor.
El Colom està disponible en català editat per Columna, em pregunto què tal serà la traducció.

No obligatori

No coneixia aquesta autora, Wislawa Szymborska, cosa tampoc estranya si tenim en compte que els meus coneixements de literatura polonesa són nuls i que no acostumo a llegir poesia.
Aquest llibre ens acosta una mica a la seva sensibilitat amb un recull d’articles elaborats entre 1968 i 2001 per a algunes publicacions periòdiques del seu país i en els quals comenta el que el títol anomena de forma hàbil Lecturas no obligatorias (Ediciones Alfabia, 2009), és a dir, llibres que en general no arribaran a ser considerats Literatura, obres de referència, manuals, llibres d’història… Volums sense pretensions que la porten a fer reflexions al voltant de temes ben diversos que normalment no es tracten literàriament amb ironia, efusió, lirisme…
No és una lectura profunda, però la recomano per la intel·ligència del seu punt de vista, el deliberat intent de tractar temes normalment considerats intranscendents i per la simpatia que desperten els comentaris que fa.