Reencontre amb la H. Müller

Portada de l'edició alemanya de "Heute wär ich mir lieber nicht begegnet" Ja fa anys de la primera novel·la de la Herta Müller que vaig llegir,  i l’experiència de llegir-ne una altra, Heute wär ich mir lieber nicht begegnet (Avui preferiria no haver-me trobat amb mi mateixa, 1997, no disponible en català), ha sigut molt diferent del que en recordava. Tot i que també n’he gaudit força, la lectura se m’ha fet molt feixuga. Només podia llegir-ne unes quantes pàgines seguides, i llavors havia de fer una pausa, per assimilar i entendre tot allò que s’explica, i allò que més aviat es suggereix, amb una prosa densa i rica. No és una lectura fàcil, però el tema del llibre (l’absurda persecució política de persones insignificants en la Romania comunista, per resumir una mica barroerament) tampoc ho és, ni ho és la vida de la protagonista del llibre; i tot i això val la pena, i em penso que en seguiré llegint més coses, d’aquesta autora, tot i que el seu alemany clarament em sobrepassa.

Algú

La novel·la Someone, d’Alice McDermott, és una tria d’escenes de la vida de la Marie, una brooklynesa descendent d’immigrants irlandesos nascuda en els temps d’entreguerres de principis del segle XX. La història d’aquesta dona no es caracteritza per res que se solgui considerar extraordinari, sinó més aviat per la simplicitat i la quotidianitat, elements que permeten que el lector hi trobi reflexos de la pròpia vida i experiències que l’apropen tant al personatge com al lloc i l’època que s’hi retraten.

Portada d'Algú, D'alice McDermott
Portada de l’edició catalana.

I tanmateix sí que hi passen coses, i la mort hi té un paper fonamental; un pare que mor massa d’hora, la guerra, una feina on d’una banda s’habitua al contacte diari amb la mort, i de l’altra coneix la multiplicitat de formes que pot prendre, l’experiència de ser a punt de morir durant el part del primer fill i la constant por com a mare que la mort torni a tocar la seva vida. Potser semblen totes coses senzilles que no es trobarien als diaris ni als llibres d’història, però no deixen de ser coses infreqüents per les quals em penso que no hem passat tots.

La prosa de McDermott entrellaça de forma delicada les diferents escenes, que apareixen de manera no cronològica, per mitjà d’abundants al·lusions, ecos que transmeten a la història un caràcter ressonant que posa en relleu la importància de la memòria en l’experiència vital de les persones.

 

Passatgera del silenci

És ben bé que hi ha llibres que demanen el seu moment. La Flor del Desert que m’acompanya en aquesta aventura blogaire em va regalar ja fa un cert temps el que acabo de llegir ara, Passagère du silence, de Fabienne Verdier. No sé del cert quin era el meu estat mental quan el vaig obrir aleshores, però sí que el vaig tancar al cap de ben poques pàgines: el llibre no em deia res.

En canvi ara l’he agafat i, sense que m’hagi atrapat com si expliqués aventures trepidants –cosa que no fa–, hi he trobat el relat més que interessant de la passió d’una vida, encara que tampoc no és passió el que desprenen aquestes pàgines, sinó la descripció des d’una posició que vol ser neutra del lliurament total, malgrat tot, a un objectiu que es converteix en el sentit d’una vida, a més d’un rerefons d’agraïment pels favors i l’ensenyament rebut de mestres que imparteixen els seus coneixements amb una generositat absoluta.

Entre les línies de la història de la formació d’una artista pintora, poeta i cal·lígrafa, a Passagère du silence s’hi llegeix també una crítica, dura i fonamentada, als anys de Mao a la Xina, la dictadura del Partit Comunista –no del proletariat–, el control burocràtic del país, el Gran Salt Endavant i sobretot la Revolució Cultural, el genocidi de les minories, la situació de la dona, la misèria d’un país que, abans en nom del progrés i després per una mena d’intent d’occidentalització, s’ha dedicat a la destrucció sistemàtica de la seva tradició.

Sempre resulta impressionant comprovar fins a quin punt som febles, fins a quin punt som capaços de funcionar a base de consignes, fins a quin punt ens condiciona l’entorn. El llibre també es pot llegir com a breviari de filosofia taoista, i en aquest sentit ha renovat una mica el meu pensament sobre aquest tema.

Casa sense amo

Vaig conèixer casualment, fa uns anys, un parell de noies alemanyes que devien rondar els vint. Me les mirava i no podia estar del tot al cas del que explicaven perquè en les seves cares només hi podia veure les dels seus pares com a membres convençuts del Reich de Hitler. Cosa que immediatament em deia que no tenia cap mena de sentit, perquè els seus pares devien tenir la meva edat i no podien haver viscut el nacionalsocialisme.

També com a impressió de fons vaig tenir constantment al cap, mentre llegia Voltaire i Camí de sirga, la meva absoluta incapacitat d’entendre la necessitat de matar altres persones que experimentem els homes; i això està molt mal dit, potser; potser no s’hauria de parlar de necessitat, sinó només de capacitat: què fa que en un moment determinat decideixis que has de provar de sobreviure, que aquest sobreviure només és possible passant per sobre del cadàver dels altres, i que hi passis.

I la meva incomprensió fa que la pregunta continuï mal plantejada. Centenars de milers de joves són arrossegats encara contínuament a la guerra. Què fa que no s’hi oposin, que es deixin portar, que s’alienin, diria en un llenguatge que ha quedat antiquat, fins a aquest punt? Què ens fa capaços de ser cruels, de decidir que la nostra vida val més que la d’un altre, que matar pot ser un ofici, que la guerra és així i que cal fer la guerra? Que matar altres persones és tolerable, i que també ho és causar tots els famosos danys col·laterals, que inclouen els morts i els desplaçats i els refugiats i els…

Casa sin amo (Haus ohne Hüter, trad. cast. Margarita Fontseré), de Heinrich Böll, tracta de viudes i orfes de guerra però també de l’absurd de la guerra. Al senyor Böll potser no li agradaria que digués que és un mestre, però els alemanys que no el recorden i els europeus que no el coneixen estan condemnats a repetir la història de violència que els caracteritza; només que ara ho fem fora d’Europa. Estem condemnats tots plegats, potser, a oblidar la cara negra del passat i a ignorar la del present. Quanta saviesa!

Nota: Estenc aquí el significat d’europeu, com a concepte, a tots els que s’adscriuen d’una manera o una altra a la civilització occidental.

 

 

El Timbaler del Bruc

“En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales los últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.” (Burgos, 1 d’abril del 1939)

Aquest és el text de l’últim parte de guerra del generalísimo de todos los ejércitos, que em ve al cap mentre reviso la documentació de l’antic ajuntament del meu poble, que inclou, entre altres meravelles, les quotes de cereals que havien d’entregar els pagesos (cultivadores) a la Junta Agrícola (des del 1940), els intents dels pagesos de rebaixar-les i les reclamacions si no les havien entregat; avisos per als reclutes que s’havien d’incorporar a l’exèrcit, autoritzacions per als reservistes que volien anar-se’n a viure a un altre municipi i multes per als que s’havien traslladat sense dir-ho a la junta corresponent; comunicats procedents de Lleida i de Madrid, que quan van firmats per càrrecs sindicals sempre s’acomiaden amb la frase “Por Dios, por España y su revolución Nacional-Sindicalista” i que de vegades amenacen amb represàlies; circulars i enquestes que volen saber quantes bicicletes hi ha al municipi, o si té prou mestres; requeriments perquè l’alcalde comuniqui l’adreça de tal o tal veí; ofertes de subscripcions, com les de l’Auxilio Social, que planteja clarament les conseqüències de rebutjar-les; demandes de contribucions per a la Feria del Campo, que s’ha d’obrir irremisiblemente l’1 d’abril…

Cadascun d’aquests papers va acompanyat de la corresponent resposta de l’alcalde, esclar, que de vegades no devia ser prou ràpida perquè hi ha reclamacions, i que alguns cops fa pensar en els membres de la corporació morts de riure pensant en la resposta adequada, o en la indignació que tampoc podien expressar en altres casos. Tot plegat fa una bona pila, i entremig de la pila, una joia: la sol·licitud del Jefe Provincial del Movimiento perquè l’alcalde d’aquesta petita població assisteixi a l’acte d’inauguració del “monumento al Tambor del Bruch”, que s’ha de celebrar el 8 de juny del 1952 i que comptarà amb la presència de “S. E. el Jefe del Estado”. Per descomptat, l’alcalde es va apressar a contestar que i tant que hi anirien, ell i algun altre membre de l’ajuntament: no es confonia i prenia aquella invitació pel que era, una ordre.

Fa molts anys que no passo pel coll del Bruc, vaig sempre pel túnel, però el monument al Timbaler del Bruc continua al lloc de sempre, i no només això, sinó que es veu que la Generalitat el va declarar Bé Cultural d’Interès Nacional. Per què? No ho sé, no ho acabo d’entendre. Potser perquè és obra de Frederic Marès, tot i la seva estètica feixista? Potser perquè se suposa que respon a una demanda popular? I per què deu ser que a mi em sembla un símbol franquista del mateix nivell que el Monumento a los Caídos que ja fa anys que va desaparèixer de la Diagonal (Avenida del Generalísimo Franco) de Barcelona? Buscant la foto per a aquest últim monument veig que va ser a lloc fins no fa tant; em sembla recordar que durant un temps només hi havia les columnes… Sigui com sigui, queda clar que en això dels símbols anem fatal: no va ser fins al 2011 que es va treure la Victòria del Llapis, també a Barcelona –que veig que era igualment del camarada Federico.

 

Under my skin

Doris Lessing comença aquesta primera part de la seva autobiografia fent-se preguntes sobre el funcionament de la memòria. Per què recorda unes coses i no unes altres? Per què esdeveniments molt puntuals tenen més pes en la seva ment que situacions molt més duradores? En aquest sentit es fa preguntes força interessants, però no té la meva tendència a treure conclusions de tot, potser de manera precipitada.

Viatjar era una molt diferent en aquella època... Dels arxius del Regne Unit
Viatjar era molt diferent en aquella època...

El més interessant és, potser, el relat de la vida dels colons cap a mitjans del segle passat al que avui coneixem com a Zimbabwe. Alguns detalls són molt evocadors i fan venir ganes de saber-ne més coses, i de llegir-ne la descripció que en van fer alguns dels seus contemporanis també escriptors que esmenta. Sabíeu, per exemple, que era comú per als colons de fer-se arrencar tota la dentadura, encara que estigués sana, per estalviar-se problemes més endavant quan fossin en un indret mal comunicat i no tinguessin accés a un metge?

D’altra banda, pel que fa a les vivències més personals, crec que tendeix a tractar-les d’una manera més superficial. Per exemple la forma com narra la seva pertinença al partit comunista, segurament un tema molt polèmic, potser pretén evocar que l’afinitat amb aquesta ideologia era també superficial, més circumstancial que res. Que tot i que pugui o no ser cert, em sembla una anàlisi poc profunda. Així com en un principi, en la seva infància, busca sovint els perquès, en relatar la vida adulta això em sembla que es va diluint.

També em sembla molt sorprenent -si no xocant- la forma com esmenta que va deixar els dos fills petits amb l’home i va marxar, així com de passada. D’alguna manera això, junt amb altres situacions que ella esmenta i que jo conec de persones més o menys properes, em fa pensar o deduir -segurament de manera precipitada, és clar- que al món anglosaxó el fet de marxar, deixar una família enrere i fer-se una vida nova és més comú o socialment acceptat que aquí. Tot i que també tenim aquella dita de l’home que va a comprar tabac…

En fi, tot i que mai m’havia considerat aficionada a la biografia, sembla que últimament m’hi estic avesant. Potser perquè d’alguna manera barreja la fascinació per la història amb la fascinació per la ficció o el viure vides d’altri. En qualsevol cas, crec que en tinc prou d’aquesta dona per una estona. I això que m’agrada, però ara mateix potser m’interessen més altres coses. Ara, si me’n caigués un altre llibre a les mans, ja veuríem!

For whom the bell tolls

Aparentment Hemingway dominava allò que en diuen “la lengua de Cervantes“, ja que els diàlegs d’aquesta novel·la, que he llegit en anglès, segueixen la fraseologia i les formes d’expressió castellanes, però en llengua anglesa. Cosa que resulta excepcionalment curiosa i dóna una sensació més autèntica al relat, més viva, alhora que probablement n’impossibilita qualsevol mena de traducció decent. Com es tradueix un text que és un joc entre dues llengües?

El tema de les brigades internacionals, els partisans i els guerrillers durant la guerra civil i algunes de les escenes que s’hi relaten m’han resultat molt sorprenents, diria que fins i tot xocants, i també m’han despertat l’interès per a llegir o assabentar-me de més coses sobre el desenvolupament de la guerra i la intervenció, als dos bàndols, dels diferents poders internacionals, per exemple, la presència d’oficials soviètics als alts rangs de l’exèrcit republicà. Aquestes coses no ens les expliquen, quan ens expliquen les poques coses que ens expliquen sobre el que va passar.

El món d’ahir

Aquestes memòries de Stefan Zweig més que de l’autor parlen d’una generació i descriuen els esdeveniments que van influir en la seva vida sense narrar-ne les peripècies ni aturar-se en les qüestions personals. És un home que mira amb nostàlgia el seu passat i es lamenta de tot el que ha anat contribuint a la desaparició d’un estat de les coses i d’unes esperances de joventut que mai va arribar a veure acomplertes.

Tot i que en alguns moments em va semblar una visió força ingènua i idealitzada – des de la seva posició pertanyent a una classe social privilegiada – de la societat de l’època anterior a la primera guerra mundial, en general em resulta un retrat fascinant de tota una època i uns esdeveniments que conec des de fa temps, però de lluny.

És curiós com el fet d’haver gaudit molt d’aquest llibre no m’ha fet despertar l’interès per les obres de ficció d’aquest escriptor: ni tan sols ell mateix no en parla gaire bé! Només n’he llegit Carta d’una desconeguda – un relat enginyós, però sense més-. Potser els hauré de descobrir en un altre moment de la meva vida o llegir el recentment ressenyat Embriaguesa de la metamorfosi. Potser també hi fa el fet de llegir-lo en alemany. Si el trobo potser provaré amb Die Schachnovelle, Novel·la d’escacs.

Interessant també la seva reflexió sobre la fama, i com si hi ha una cosa que canviaria és el no haver fet tota la seva carrera com a escriptor fent servir un pseudònim i evitant-se així tot l’interès despertat per la seva persona, de manera que el que el fes conegut haguessin estat tan sols les seves paraules.

En definitiva: una lectura molt interessant i recomanable per posar algunes peces noves al puzle del nostre coneixement sobre el passat cada cop menys recent d’Europa.

El quadern gris

És rar que mentre llegeixo un llibre vagi pensant en quan el rellegiré, però això és el que m’ha passat amb aquest dietari que Josep Pla va mantenir els anys 1918-19, durant els seus últims temps a la universitat com a estudiant de dret i els seus primers com a periodista, abans de marxar com a corresponsal a París.

Continua la lectura de El quadern gris