Una enquesta informal entre estudiants de diferents carreres indica la convivència a la universitat d’una presència majoritària del català (UPF), un pes notable del castellà, distribuït de manera aleatòria (UPC), i la preponderància de la llengua de substitució (UAB). Sembla freqüent que s’imparteixin assignatures en castellà, adreçades a incloure els estudiants d’Erasmus, sense opció a matricular-se de la mateixa assignatura en català. La bibliografia recomanada o disponible és, fora de casos aïllats, en castellà o en anglès.
Tot i que la mostra consultada no és significativa, els resultats marquen una tendència que no es llegeix com a discriminatòria. Altres dades –nombre de llibres publicats en castellà i en català, ja siguin originals o traduccions; nombre de pel•lícules rodades en català o doblades a aquesta llengua; nombre de publicacions periòdiques en castellà i en català i xifres reals de tirada i difusió– donen la mesura de l’estancament de la producció cultural en català i de la consolidació del castellà com a única llengua econòmicament viable.
El català té una presència important a la ràdio i la televisió de Catalunya, però en aquest últim mitjà la implantació de la televisió digital terrestre i l’ampliació del nombre de canals no s’espera que afavoreixi l’oferta catalana. La proliferació d’emissores comporta un augment de la competència, que imposa a les televisions petites d’àmbit general (Td8) una reducció de costos que fa més rendible la compra de sèries i pel•lícules rodades als Estats Units, seguint el corrent general, i ja doblades per altres canals al castellà; així mateix, la presència d’aquest idioma en les emissions de vegades sembla formar part d’una política lingüística amb voluntat d’hibridació (BTV).
Al carrer, mentrestant, s’hi manté el castellà com a llengua de relació amb els desconeguts i en les transaccions comercials. Pel que fa a les vendes per telèfon, el percentatge en què es recorre al català com a primera llengua és ínfim. A les escoles, la immersió lingüística practicada a les aules no ha elevat l’ús social del català; el castellà es manté o progressa com a llengua d’intercanvi d’un alumnat de procedències cada cop més diverses per a les quals aquest idioma adquireix un rol referencial únic, desproveït d’interferències amb el català (Bibiloni, 2000 [1997]), que tot i ser la llengua principal del govern de Catalunya no arriba a adquirir, fora d’àmbits molt reduïts, la consideració de llengua de prestigi.
Diem que el català és la llengua principal, no l’única, del govern de Catalunya i cal veure aquí una de les causes del fracàs de les diverses lleis adreçades a la normalització lingüística; unes lleis, a més, que no es gosa aplicar de manera estricta i que estan sotmeses a constants recursos d’inconstitucionalitat plantejats pels defensors dels drets dels castellanoparlants, que l’opinió espanyolista converteix en resistents davant el que es publicita com a prepotència del sector catalanista. No s’ha d’oblidar que aquesta és una opinió que troba prou suport per arribar a convertir en presumptes terroristes –i en aquest sentit el cas que es relata a Èric i l’Exèrcit del Fènix (Proa, 2006) no és anecdòtic sinó paradigmàtic– els activistes de la lleialtat lingüística, simples defensors de la legalitat vigent en el territori en què es considera aplicable.
S’ha d’admetre que el marc legal en què s’inscriu l’activitat dels governs catalans –els d’aquells territoris dels Països Catalans en què un govern autonòmic espanyol té capacitat de legislar en matèria de llengua–, producte d’àrdues negociacions i també de penoses renúncies i de vegades de foscos designis, limita la capacitat d’aquests governs per imposar el català com a llengua única. D’altra banda, la necessitat de no alienar-se vots obliga els dirigents polítics a declarar com a objectiu la voluntat d’evitar el conflicte lingüístic (Mollà i Palanca, 1989 [1987]), cosa que es tradueix sempre en la preeminència del castellà, la llengua que no requereix conèixer-ne d’altres.
És en aquest context de normalització exclusivament formal que cal situar la globalització econòmica i mediàtica, que no només imposa cada vegada més l’ús de l’anglès en tots els àmbits sinó que fa que el castellà defensi amb dents i ungles el seu territori: un territori que comprèn la major part dels Països Catalans, en els quals la fragmentació administrativa dóna lloc a un conflicte lingüístic que no es resol a favor del reconeixement del català com a llengua comuna sinó que tendeix a donar categoria d’idioma a diferents varietats geolectals, cosa que reverteix també en la consolidació del castellà com a llengua de comunicació interterritorial i en la minorització del català.
D’aquesta manera, el secessionisme lingüístic valencià en un extrem, i en un altre la dilució de la llengua en un conjunt heterogeni d’idiomes entre els quals el castellà s’erigeix com l’únic socialment útil, converteixen el català en inviable des del punt de vista econòmic i n’impossibiliten la normalització efectiva en un àmbit global.

BIBLIOGRAFIA

BIBILONI, Gabriel (2000 [1997]): Llengua estàndard i variació lingüística. València: 3i4. (Contextos, 3)
CUCARELLA, Toni (1999). “Mestissatge o clonació.” Dins XVI Encontre d’Escriptors Gallecs, Bascos i Catalans. Galeusca / AELC.  [http://www.escriptors.cat/pagina.php?id_text=954; data d’última consulta, 2 d’abril del 2006]
MOLLÀ, Toni; PALANCA, Carles (1989 [1987]): Curs de sociolingüística 1. Alzira: Edicions Bromera.
MUÑOZ, Jordi. “El futur del català a una universitat globalitzada.” Article dins Plataforma per la llengua. [http://www.plataforma-llengua.org/pagina.php?id=125; data d’última consulta, 2 d’abril del 2006]

NOTA: Amb aquesta entrada començo a publicar algun dels treballs que vaig fer per a la UOC quan hi estudiava filologia.