Remenar diccionaris no és que sigui ben bé un vici, en el meu cas –conec gent que sí que el tenen–; de fet, durant anys he considerat que la necessitat de fer-ho era per una maledicció que una professional de la psicologia em va llançar al final dels meus anys escolars: que es miri una pàgina de diccionari al dia, em sembla que va dir. El meu vocabulari devia ser una mica pobre…

Sigui com sigui, remeno diccionaris i enciclopèdies tot el dia i sempre hi ha algun moment que penso quin bon invent que és, aquest de ficar les paraules a dins d’un llibre perquè les trobis quan en necessites alguna de concreta. I a més a més, les paraules que es fiquen en aquests contenidors tan útils no hi estan incloses a la babalà, a batzegades, com passaria en un que jo fes a la meva manera, sinó que hi estan posades per ordre alfabètic –que si algú no se’l sap, sempre en pot consultar una llista–; això és simplement fantàstic i no ho celebrarem mai prou.

Per a gent com jo, que sempre els fan falta més paraules de les que tenen a mà, o que les perden constantment en algun racó d’una memòria vacil·lant, l’ús del diccionari i de la seva versió a l’engròs, l’enciclopèdia, es converteix tot sovint en un homenatge a l’enginy humà, que no sempre es dedica a elucubracions o actes estúpids, bèsties, barroers o tan sols desaconsellables, tal com potser, veient segons què, podria semblar.

Ara, que ningú no es pensi que en un diccionari hi ha totes les paraules d’una llengua, totes les paraules que un idioma pot haver de menester –sembla que avui li toca al dipòsit dels sinònims– per respondre als requeriments comunicatius dels parlants, o escrivents, o filmants, o… Pobra llengua seria la que es pogués encabir sencera en un catàleg!

Després hi ha la utilització dels diccionaris i enciclopèdies per servir una causa o una altra, amb l’Encyclopédie com a paradigma, però això ja sembla tema per a un altre –possible?– apunt. En tot cas, a la xarxa hi ha ple d’exemples sobre algunes esmenes del DRAE més aviat descarades i tendencioses, i d’altra banda només cal agafar la primera edició del Fabra i l’última del DIEC per comprovar l’evolució dirigida d’aquests registres, autèntics calaixos de sastre del moment present; ben endreçats, això sí. Tot és ideologia, finalment.