El llibre The Moneyless Man, “l’home sense diners”, no entrarà a la història de la literatura. Però és una  de les lectures més interessants que he fet en els darrers temps. Què fa que un text sigui o no sigui literari és una qüestió molt complexa. La intenció? La qualitat del llenguatge? No tinc cap interès ara mateix d’entrar en aquest debat.

M’ha interessat molt per una mena de convergència d’idees amb part del meu pensament en els darrers temps. M’adono més i més que tal com està construït el món actual ens veiem obligats a passar la major part del temps fent coses que no faríem si no fos perquè a canvi aconseguim diners, que després fem servir per viure. La narrativa oficial també diu que ha de ser així per força. Però ha de ser-ho? Evidentment si, si volem mantenir l’estil de vida generalitzat avui dia. Però és això desitjable, per al medi ambient, per a les persones, per a la societat?

La resposta d’en Mark Boyle és clara: per a ell els diners són un problema. Si no fos per la possibilitat d’acumular-los, ningú no es “beneficiaria” d’agafar més recursos de la natura dels que es necessiten. D’altra banda, el sistema monetari implica, per definició, que perquè una persona pugui augmentar el seu capital, un altre n’ha de perdre. Sempre que hi hagi persones que en tinguin més, n’hi haurà d’haver que en tinguin menys, perquè el volum monetari és finit. Per tant, l’existència de desigualtats hi és inherent. Per tal de mantenir el nostre nivell de vida comfortable, n’hi ha d’haver uns altres que viuen esclaus, que moren de fam.

En Boyle va decidir ser coherent amb aquestes idees i embarcar-se en una forma de vida autosuficient, sense l’ús de diners, durant un any. A part del relat de la seva preparació i de les peripècies de l’any en si, un dels punts més interessants és la seva posició pel que fa a la bestreta: per a ell és molt valuós donar coses a canvi de res amb la confiança que quan necessitem alguna cosa sempre hi haurà algú disposat a donar-nos-la. Si fem coses els uns pels altres, això crea lligams entre les persones i es substitueixen els diners com a “garantia de futur” per la comunitat, la gent que ens envolta. Em sembla una filosofia molt positiva, i crec que realment pot funcionar.

En definitiva, trobo que aquest llibre és ple d’idees que m’han servit d’inspiració i sobretot m’ha ajudat a pensar que, com a mínim, hauríem de viure en un món més divers que permetés la coexistència de diferents sistemes de vida, ja que una cosa està ben clara: és difícil que ens posem tots d’acord!