Em creureu si us dic que mengen rates però no fa fàstic?

Suposo que no tots els lectors de Las ratas tanquen el llibre amb el mateix sentiment de nostàlgia per aquest món desaparegut que jo. Miguel Delibes ens l’acosta fent servir un llenguatge embriagador, bellíssim, de la mà del Nini, un nen que se’ns presenta com una mena d’ésser superior que, des de la innocència, té una connexió especial amb la natura, i que conserva tot el coneixement ancestral del món rural.

En fa una imatge que a mi se’m presenta com una visió de l’Arcàdia, un món perdut i ideal en què l’ésser humà encara està en connexió amb la natura. Tot i que el retrat que en fa no té res d’ideal: la pobresa, la indefensió davant els capricis de la natura, els conflictes interpersonals de viure en comunitats petites i tancades…

I el més important és que en la descripció mateixa d’aquest món “idíl·lic” ja hi ha, inherent, el conflicte insoluble, la seva pròpia fi: el xoc amb la nova era, amb el desenvolupament, la “civilització”, que vol anorrear tot allò que no segueix el seu credo i la seva fe en el progrés i que ni considera dedicar un sol pensament a un futur que no sigui l’immediat. Aquesta col·lisió del model de l’avenç no sostenible amb el de l’autosuficiència i el respecte de la natura serà la causa del dramàtic final, que simplement ens diu: era inevitable.