Hi ha llibres que els coneixem fins i tot abans d’haver-los tingut mai a les mans. D’alguna manera prenen una vaga forma dins el nostre imaginari basada més en allò que ens suggereixen el títol i el nom de l’autor que en fets i detalls; potser n’hem sentit o llegit algun comentari i podem classificar-lo dins una corrent o conèixer-ne algunes característiques…

No tinc del tot clar quina era la meva idea preconcebuda de l’Etranger, d’Albert Camus, a part del fet que l’acció es desenvolupa a Alger, però el que sí que sé és que el llibre no era en absolut el que m’esperava, de manera que em vaig mantenir en la confusió expectant i meravellant-me d’aquest llenguatge exquisit, que tampoc no acabo d’entendre, fins el cop de puny de la pàgina final.

Un protagonista incomprensible que, tot i ser ell mateix el narrador, ens sorprèn no per les seves accions sinó per la seva narrativa d’aquestes, la falta d’emocions i la distància amb què sembla que ho viu tot genera una tensió que rebenta quan en l’última escena finalment Meursault ens mostra la seva humanitat.

La norma de la narrativa de ficció és que el lector s’identifica amb el personatge principal, de manera que viu les seves experiències a través d’ell i d’aquesta manera s’introdueix en el relat. Però Camus ens pren aquesta possibilitat: la incapacitat de sentir compassió ens situa com a lectors a una distància del relat a què no estem acostumats i que genera una certa angoixa, interpreto que no per la insensibilitat del protagonista, sinó per la nostra pèrdua de la capacitat d’empatia, que fa que ens mirem el món que se’ns mostra des de fora, que és en el fons com Meursault ho viu ell mateix, fins que la força dels esdeveniments el porta a finalment mostrar tot aquell sentir que no ha sabut exterioritzar fins llavors.