La força d’existir, de Michel Onfray, planteja una interessant alternativa al que Onfray anomena el nihilisme cristià, que caracteritza les societats contemporànies. Estic d’acord en aquesta definició i em sembla molt encertat el títol que dóna a la seva proposta: ateisme postcristià. Onfray ja m’havia cridat molt l’atenció amb el seu Tractat d’ateologia, que és un llibre que sembla molt ben estructurat i treballat. En canvi, el que llegeixo ara de vegades resulta caòtic, i el pitjor és que sovint no se sap si és a causa de l’entusiasme d’Onfray, que no pot parar-se a respirar i va deixant anar les seves il·luminacions una rere l’altra, o bé de les deficiències de la traducció. El tractat d’ateologia ja patia d’aquest mal, però em sembla que a La força d’existir l’editorial que el publica en català, Edicions de 1984, s’ha superat a si mateixa. És com si les editorials que publiquen en català proclamessin que només poden dedicar-se a la seva feina treballant malament, de pressa, de qualsevol manera. Però la feina mal feta no té futur, que deien; m’he d’enrecordar de llegir aquest home directament en francès, perquè hi ha casos en què allò de traduttore traditore té un sentit absolut: no crec que llegint la traducció estigui llegint el llibre d’Onfray, sinó una recreació que a la traductora no li ha importat que no sempre tingués solta; no entén gaire el tema ni la terminologia i cau en paranys evidents, i al darrere seu no hi ha hagut un editor que suplís aquestes deficiències.